Feliç Sant Jordi

Escoltava l’himne del país i com el cantaven els nois, és obligat cantar-lo  a les escoles. I pensava si era o no important la pàtria, el país. No vull entrar en política, aquí és complicat però en el fons, sense ser perillós en el nostre sense adonar-nos ja et qualifiquen, el que si que ja dic ara és que amb el temps m’he tornat més apatria. No m’imagino donant la vida pel meu país, per la meva família sí, però per un país? Això si que no. A Guinea es parla d’Espanya i res de Catalunya. Bé... res res no...  hi ha un tema que surt cada dia El Barça, però no com pot ser a Barcelona, sinó més.

Em sorprèn que els nens diguin jo sóc del barça i l’altre del madrid, què no tenen els seus propis equips? Els taxistes porten la senyera del barça penjada  i l’enganxina.  És una realitat que aquest país viu una obsessió per veure com 22 persones mouen una pilota.

Tothom sap que m’encanta el futbol, que sóc un amant del Barça i des de petit he entès el concepte més que un club. El meu avi quan era petit, vivia a la casa caritat ja que no tenia pares i tan sols sortia d’allà per poder gaudir del partit de futbol. Per ell el barça era el seu somni de 14 dies. Però i ara quin sentit té? És evident que quan arribes a un país estranger el Barça representa la teva terra i no solament això, sinó que t’adones que és una marca que està molt més per sobre que un país.

Tothom sap on està Barcelona, tothom coneix l’himne i els seus jugadors, ara preguntem si algú sap l’himne d’Itàlia o Noruega per exemple. Aquí veus amb més força que el Barça no és ja un club de futbol, és una empresa d’espectacles, una gran empresa que té 20 jugadors que són observats pel món com si fossin gladiadors. A principis de l’era els gladiadors es jugaven la vida i eren adorats pel seu públic fins que perdien el seu  favor o cruspits per un lleó o vençuts per algú més fort o més jove.  Aquests dies 22 gladiadors han jugat la champions amb un únic motiu, fer créixer l’empresa. S’han convertit en la punta de llança de grans marques. I saben que un dia seran xiulats i abandonats pels mateixos que ara els adoren.

La marca Barça ha arribat a tots els racons del món, molt més que Okume o qualsevol organització, són els clubs de futbol l’exemple de que cal crear emocions per tenir èxit. El futbol ens emociona i d’aquí radica el seu exemple.

La pregunta és, per què no ens emociona saber que hi ha a Guinea molts nois que gràcies a la contribució d’uns socis poden evitar viure en un present sense futur on la pobresa sembla el denominador comú? Què hem fet que no ens entristeix saber que a Guinea hi ha nois amb dificultats de cobrir  les calories mínimes per poder viure? Cridem per cada gol i ens oblidem de celebrar les nostres victòries en la lluita del analfabetisme.

Finalment avui voldria recordar que demà és el patró de la meva terra. Catalunya, com m’agradaria estar demà amb la rosa i el llibre, com m’agrada aquest dia, és sense cap dubte un dels millors dies de l’any.  Demà veuré com es celebra aquest dia fora del nostre país. Però notaré a faltar el passeig de Gràcia ple de gent, la rambla i ho substituiré per la presentació d’un llibre del director de l’escola de Bata. La presentació d’un llibre per part d’un membre de la Fundació ens pot fer sentir orgullosos i ens fa créixer com a marca. Fundació Okume és molt gran, Jaume Balmes també, ara ens cal ser capaços de treballar-ho per aconseguir que tothom ho sàpiga, per què no omplim els taxis de Barcelona amb enganxines d’Okume com el Barça fa amb els de Bata?

Demà podré canviar certs moments catalans per la gran aventura que estic veient, però notaré a faltar com mai la meva dona i els meus fills. La seva alegria, la compra del llibre, el lliurament de la rosa. Demà perdré grans moments però espero compensar-lo amb les rialles dels nens de Bata.

Bon Sant Jordi