Economia

Economia, economia, maleïda economia diuen molts alumnes segurament quan arribo, sobretot els del CAS (Curs d'Accés a Grau Superior) que pensen de què serveix.

Expliquem que una bona administració és necessària per saber quins diners entren i surten i com cal repartir. I algú planteja, i què té això a veure amb Okume AZ? Amb el teu viatge a Guinea? Doncs segurament ens mou la col·laboració, però us puc assegurar que al final intervé l’economia. Perquè per fer una escola fan falta diners en materials i en mà d’obra,  les mestres tenen un sou que ha de ser satisfactori, cal mantenir-ho tot i complir uns estàndards de qualitat i al final això són diners.

Si, maleïts diners, tan de bo no hi hagués relació entre educació i diners, però la moneda està present en tot moment en la nostra vida. Ens cal per comprar menjar, pagar un pis o el que sigui i quan no hi és, és quan les famílies tenen fam.

Ahir una nena va arribar a l’escola ja malalta, patia de paludisme, estava vomitant i veient la situació vaig optar per portar-la a casa, l’escena, encara que era l’esperada, no va deixar-me de sorprendre: un camí de terra on sortien petits rierols de les cases, és a dir, allà on es barregen les aigües fecals, casetes de fusta, fosques, molta pudor i una dona intentant vendre com si fos un gran producte uns tomàquets que us puc assegurar que cap de nosaltres se’ls menjaria.

És per això que estem aquí, aquests nens els hi hem de donar un millor futur que el que tenen els seus pares, i per això nosaltres tenim una eina, la més poderosa del món, que és l’educació, amb educació podem canviar vides, podem modificar futurs que semblen ja escrits. Masses nens  moren en el món per falta de menjar o per agafar qualsevol infecció.

Economia, cal aprendre? Evidentment, és la ciència que administra els recursos, fixeu-vos: Espanya es troba en crisi econòmica i el preu del petroli és molt car, ara comença a recuperar-se i un dels motius és la baixada del preu d’aquest. Pel contrari, Guinea, que en produeix, aquesta baixada de preu està causant una gran crisi. La nostra recuperació, la seva perdició, la riquesa mundial és la mateixa, el que canvia és en quines mans està. I sincerament, qui se’n recorda en el món occidental del fet que hi ha nens desnodrits? Totes les vides són iguals però a vegades tinc la sensació que hi ha alumnes de primera i de segona categoria. No és pel color de la pell, és per molt més.

Tan de bo pogués arribar a vosaltres, tan de bo poguéssiu veure amb els vostres ulls, perquè  estic segur que tots faríeu un esforç, cadascú amb el que té, perquè veure els ulls grocs d’una nena desnodrida en una casa de fusta on la pudor no et deixa respirar, et fa veure que el món l’hem de canviar, i això només pot néixer en nosaltres.

Feliç Sant Jordi

Escoltava l’himne del país i com el cantaven els nois, és obligat cantar-lo  a les escoles. I pensava si era o no important la pàtria, el país. No vull entrar en política, aquí és complicat però en el fons, sense ser perillós en el nostre sense adonar-nos ja et qualifiquen, el que si que ja dic ara és que amb el temps m’he tornat més apatria. No m’imagino donant la vida pel meu país, per la meva família sí, però per un país? Això si que no. A Guinea es parla d’Espanya i res de Catalunya. Bé... res res no...  hi ha un tema que surt cada dia El Barça, però no com pot ser a Barcelona, sinó més.

Em sorprèn que els nens diguin jo sóc del barça i l’altre del madrid, què no tenen els seus propis equips? Els taxistes porten la senyera del barça penjada  i l’enganxina.  És una realitat que aquest país viu una obsessió per veure com 22 persones mouen una pilota.

Tothom sap que m’encanta el futbol, que sóc un amant del Barça i des de petit he entès el concepte més que un club. El meu avi quan era petit, vivia a la casa caritat ja que no tenia pares i tan sols sortia d’allà per poder gaudir del partit de futbol. Per ell el barça era el seu somni de 14 dies. Però i ara quin sentit té? És evident que quan arribes a un país estranger el Barça representa la teva terra i no solament això, sinó que t’adones que és una marca que està molt més per sobre que un país.

Tothom sap on està Barcelona, tothom coneix l’himne i els seus jugadors, ara preguntem si algú sap l’himne d’Itàlia o Noruega per exemple. Aquí veus amb més força que el Barça no és ja un club de futbol, és una empresa d’espectacles, una gran empresa que té 20 jugadors que són observats pel món com si fossin gladiadors. A principis de l’era els gladiadors es jugaven la vida i eren adorats pel seu públic fins que perdien el seu  favor o cruspits per un lleó o vençuts per algú més fort o més jove.  Aquests dies 22 gladiadors han jugat la champions amb un únic motiu, fer créixer l’empresa. S’han convertit en la punta de llança de grans marques. I saben que un dia seran xiulats i abandonats pels mateixos que ara els adoren.

La marca Barça ha arribat a tots els racons del món, molt més que Okume o qualsevol organització, són els clubs de futbol l’exemple de que cal crear emocions per tenir èxit. El futbol ens emociona i d’aquí radica el seu exemple.

La pregunta és, per què no ens emociona saber que hi ha a Guinea molts nois que gràcies a la contribució d’uns socis poden evitar viure en un present sense futur on la pobresa sembla el denominador comú? Què hem fet que no ens entristeix saber que a Guinea hi ha nois amb dificultats de cobrir  les calories mínimes per poder viure? Cridem per cada gol i ens oblidem de celebrar les nostres victòries en la lluita del analfabetisme.

Finalment avui voldria recordar que demà és el patró de la meva terra. Catalunya, com m’agradaria estar demà amb la rosa i el llibre, com m’agrada aquest dia, és sense cap dubte un dels millors dies de l’any.  Demà veuré com es celebra aquest dia fora del nostre país. Però notaré a faltar el passeig de Gràcia ple de gent, la rambla i ho substituiré per la presentació d’un llibre del director de l’escola de Bata. La presentació d’un llibre per part d’un membre de la Fundació ens pot fer sentir orgullosos i ens fa créixer com a marca. Fundació Okume és molt gran, Jaume Balmes també, ara ens cal ser capaços de treballar-ho per aconseguir que tothom ho sàpiga, per què no omplim els taxis de Barcelona amb enganxines d’Okume com el Barça fa amb els de Bata?

Demà podré canviar certs moments catalans per la gran aventura que estic veient, però notaré a faltar com mai la meva dona i els meus fills. La seva alegria, la compra del llibre, el lliurament de la rosa. Demà perdré grans moments però espero compensar-lo amb les rialles dels nens de Bata.

Bon Sant Jordi

 

 

Oportunitats

Des de Bata vaig pensant en els alumnes de tercer, demà és el dia que tenen més hores amb mi, sobretot aquells que jo sóc el tutor (3r A)  i que a sobre fan emprenedoria.

La feina o la tens o la fabriques, és per això que s’estudia aquesta matèria però realment, què és un emprenedor? Aquests dies estic en un lloc, com també la nostra escola que és fruit de l’emprenedoria. En el fons ningú ens va demanar que vinguéssim aquí, vam ser nosaltres que de forma lliure vam pensar que hi volíem anar i ens vàrem llençar a la piscina.

Et llences perquè hi creus, perquè saps que l’única diferència entre ells i nosaltres és allà on hem nascut, la resta són estereotips, que si un es negre o l’altre blanc.. etc. La realitat és que quan neixes en un país com aquest, el que no tens són oportunitats. En els països occidentals les podem aprofitar o no, en el sud, en canvi, no hi són. I nosaltres creem oportunitats, perquè és així com podem transformar el món.

Us puc assegurar que aquí no m’acabo la feina entre els alumnes i reunions, em falten hores i no cal que ningú em digui que he de fer. Un mateix la feina se la busca i us asseguro que la trobes. A vegades cal ensenyar els altres a treballar així, sense esperar que et diguin el que has de fer, perquè si has d’esperar, potser algú ja l’haurà fet o potser encara pitjor, no es farà mai. Si ens haguéssim esperat a que ens cridessin potser no haguéssim sortit mai de les nostres llars i mai hagués viscut l’experiència que estic sentint.

Avui pensava en els alumnes de 3 ESO A del que sóc tutor, he comentat vàries vegades les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. Quan comento que moltes vegades diem que una persona és llesta o tonta basant-nos en les intel·ligències matemàtica o lingüística, abandonant altres com la musical. Hi ha gent que no ho entén i considera que sortint de l’assignatura de música és impossible fer-la servir. Jo sempre fico l’exemple de les taules de multiplicar que molts les vàrem aprendre cantant. Avui he vist com els alumnes de Guinea de preescolar sabien els rius del seu país gràcies a una cançó... preguntem avui els rius de Catalunya? Potser ens trobarem alguna sorpresa.  Avui em plantejo, quin és el país desenvolupat? Avui m’han donat una lliçó pedagògica.

A més, avui també he vist com els nens arriben a l’escola, juguen i fan files i fins i tot petits exercicis de saltar etc. i acaben cantant l’himne del país i de l’escola. Molts consideraran això d’una altra època, potser sí, però per a què ho hem canviat? Per no fer res. Creieu que un noi a una aula pot entrar directament sense relaxar-se? (molts escolten música que ajuda a l’alteració neuronal) o altres sense despertar-se? No sé si l’exemple de les files és bo o el de l’himne o dels salts i la marxa a la classe, però potser el “d’entrar i va comencem” ja us asseguro que no. Potser abans de treure un sistema haurem de veure si ens quedem amb alguna cosa millor.  Jo he vist bé als nens i es fiquen a treballar.

Jo que creia que donaria lliçons pedagògiques... i potser que alguna hauré de donar però de moment ells una (o fins i tot dues, ja m’han donat).

Aprofito per dedicar aquest escrit als alumnes de Tercer, recordant-los que al facebook d’okume trobaran més fotos i vídeos d’aquest camí que estic realitzant i que us animo que ho compartiu perquè ens podem sentir orgullosos, tots els que coneixem Okume, de la feina que estem fent.

Que llegue el lunes

7:13h de un lunes, doy por hecho que muchos alumnos que viven en España (muchos, no todos) si piensan en que mañana tienen que ir al colegio no deben estar contentos. Pero no es mi caso. Yo ya tengo ganas de que llegue el lunes y entre en la escuela. Me llena de alegría sólo pensar que mañana veré a los niños como llegan por el camino de nuestra Fundación, como sus padres o madres les acompañarán y voy saludando uno por uno de los que entren por la puerta.

El fin de semana no está hecho para el cooperante, el sábado fui con el responsable de la Fundación en Guinea a la escuela, a trabajar, ya me ves haciendo de ingeniero ayudando a replantear un campo de fútbol... si me viera mi padre... si me vieran los maestros que he tenido de dibujo... os puedo asegurar que si en algo he estado malo en mi vida ha sido en el dibujo técnico. Pero ahora no es un papel, es realidad, de nosotros depende que unos niños puedan ser felices jugando al juego más internacional del mundo.

Alguien puede pensar que exagero, pero nunca habría imaginado que tanta gente de Guinea Ecuatorial viera el Barça, y muchos llevando la camiseta por la calle e incluso las banderas en el taxi. Para ellos el fútbol y la liga española es muy importante, hoy veía un bar que se llamaba Champions League. El sábado me acerqué a una escuela de una congregación que hace 40 años que trabajan en Guinea, ellos ya tienen el campo bien hecho y se veía a los chicos tan contentos, era fácil ver el modelo a seguir, hacia dónde debemos ir. Pero no se trata en el fondo de que los niños hagan fútbol, sino mucho más, que sean felices siguiendo el deporte que tanto nos y les gusta.

Cuando estaba replanteando el campo de fútbol, ​​pensaba en el vídeo que han visto  muchos de mis alumnos de "Emprendimiento". Muchos habréis visto el discurso de Steve Jobs en la Universidad de Standford, donde habla de que a veces estudias algo y piensas que nunca te servirá; y un día lo usas, él lo decía unir los puntos. Estos días estoy uniendo muchos puntos, no sólo haciendo de ingeniero (que me perdonen Pere y Mar), sino hoy yendo a comprar me parecía que volvía a tener 20 años y hacía de monitor de campamentos.

Qué importante es la formación, por eso estoy aquí, por eso soy maestro, damos nuestra formación a los demás para que la esparzan por todo el mundo, quién le iba a decir a mi maestro de dibujo que lo que me enseñó está sirviendo para hacer feliz a la gente, cuántas broncas he tenido con mi padre, delineante de profesión, cuando veía a su hijo tan negado en la materia. Y ahora de repente, sale el fruto. Para el campo de fútbol será el fruto no sólo de colaboradores de Okume, sino también de nuestros maestros que nos han ayudado a llegar donde estamos.

(Quisiera dedicar este artículo a los alumnos de 1º de Bachillerato que hacen economía en el Balmes, muchos me tuvieron como maestro de "Emprendimiento" y entenderán perfectamente a qué me refiero en todo momento).

También quisiera tener un recuerdo hoy para mi padre, que se debe estar poniendo  las manos en la cabeza pensando que estoy cogiendo una escuadra y un cartabón y haciendo cálculos para transformar la nada en un campo de fútbol. ¿He dicho un campo de fútbol? Quería decir en una zona de ocio donde muchos niños serán felices.

Eduard

----------------------------------------------------------------------------------- 

17: 13 d’un dilluns, dono per fet que molts alumnes que viuen a Espanya (molts, no tots) si pensen que demà toca escola no deuen estar pas contents. Però no és el meu cas. Jo ja tinc ganes que arribi dilluns i anem a l’escola. M’omple d’alegria només pensar que demà veuré els nens com arriben pel camí de la nostra Fundació, com els seus pares o mares els acompanyaran i aniré saludant un per un dels que entrin per la porta.

El cap de setmana no està fet pel cooperant, dissabte vaig anar amb el cap de la Fundació a Guinea a l’escola, a treballar, ja em veus fent d’enginyer ajudant a replantejar un camp de futbol... si em veiés el meu pare... si em veiessin els mestres que he tingut de dibuix... us puc assegurar que si en una cosa he estat dolent a la meva vida ha estat en el dibuix tècnic. Però ara no és un paper, és realitat, de nosaltres depèn que uns nens puguin ser feliços jugant al joc més internacional del món.

Algú pot pensar que exagero, però mai hauria imaginat que tanta gent de Guinea Equatorial veies el Barça, i molts portant la samarreta pel carrer i fins i tot les senyeres als taxi. Per ells el futbol i la lliga espanyola és molt important, avui veia un bar que es deia Champions League. El dissabte em vaig apropar a una escola d’una congregació que fa 40 anys que treballen a Guinea, ells ja tenen el camp ben fet i es veia els nois tan contents, era fàcil veure el model a seguir, cap a on hem d’anar. Però no es tracta en el fons que els nens facin futbol, sinó molt més, que siguin feliços seguint l’esport que tan ens i els agrada.

Quan estava replantejant el camp de futbol, pensava en el vídeo que he posat a molts dels meus alumnes d' "Emprenedoria". Molts haureu vist el discurs d’Steve Jobs a la Universitat d’Standford, on parla que a vegades estudies una cosa i penses que mai et servirà; i un dia vas i ho fas servir, ell ho deia unir els punts. Aquests dies estic unint molts punts no solament fent d’enginyer (que em perdonin en Pere i la Mar) sinó avui anant a comprar em semblava que tornava a tenir 20 anys i feia de monitor de campaments.

Què important és la formació, per això estic aquí, per això sóc mestre, donem la nostra formació a la resta per a què l’escampin arreu del món, qui li havia de dir al meu mestre de dibuix que allò que em va ensenyar està servint per fer feliç a la gent, quantes bronques he tingut amb el meu pare, delineant de professió, quan veia el seu fill tan negat en la matèria. I ara de cop, surt el fruit. El camp de futbol serà el fruit no només de col·laboradors d’okume, sinó també dels nostres mestres que ens han ajudat a arribar on som.

(voldria dedicar aquest article als alumnes de 1r de Batxillerat que fan economia al Balmes, molts em van tenir com a mestre d’emprenedoria i entendran perfectament a què em refereixo en tot moment)

També voldria tenir un record avui pel meu pare, que es deu estar posant les mans al cap pensant que estic agafant una esquadra i un cartabó i fent càlculs per transformar un no res en un camp de futbol. He dit un camp de futbol? Volia dir en una zona d’oci on molts nens seran feliços.

Eduard

Ya estamos en Guinea Ecuatorial

Ya estamos en nuestro destino, ya he visto la escuela Balmes-Bata y a los niños, y mirando los ojos de estos niños he entendido todavía con más fuerza lo que hago aquí.

Sólo explicarles que la gente de España pregunta por ellos y quieren saber que hacen, han abierto todos los ojos como nunca había visto hasta ahora. Estaban ellos como si hubiera llegado una persona de otro planeta, decían: ¡¡un blanco!! ¡¡un blanco!! y yo me quedaba con su expresión de perplejidad al conocer que hay gente en el mundo que se preocupa por su vida.

Pedro siempre habla de que Okume es un proyecto de ilusión y hoy lo veía tan claro: tanto en los niños como en la gente de España.  

Mañana iremos a ver bien las instalaciones, hacer fotos y preparar ya el campo de fútbol.

Hoy pensaba en la escuela, se acabaron las Jornadas Deportivas del Balmes L'Hospitalet. Ellos allí y yo aquí, todos por Okume y todos con ilusión. Intentamos hacer un mundo más justo? Realmente tratamos de ayudar a la gente con menos recursos, o lo que queremos es llevarnos algo positivo de aquí? Yo creo que ambas cosas, la una no quita a la otra. De hecho, creo que es más fácil llegar a la gente de aquí que tienen poco, que a los europeos que "lo tenemos todo".

Conseguiré mis propósitos? de momento, cuando he dicho que harían un dibujo para el Balmes L'Hospitalet, su ilusión llegaba a todos los rincones del aula.

Eduard

-----------------------------------------------------------------------
Ja estem al nostre destí, ja he vist l’escola Balmes-Bata i als nens, i mirant els ulls d’aquests infants he entès encara amb més força el que faig aquí.

Només explicar-los que la gent d'Espanya pregunta per ells i volen saber que fan, han obert tots els ulls com mai havia vist fins ara. Estaven ells com si hagués arribat una persona d’un altre planeta, deien: ¡¡un blanco!! ¡¡un blanco!! i jo em quedava amb la seva expressió de perplexitat al saber que hi ha gent al món que es preocupa per la seva vida.

El Pedro sempre parla de que Okume és un projecte d’il·lusió i avui ho veia tan clar, però en tots, en els nens i amb la gent d'Espanya. Demà anirem a mirar bé les instal·lacions, fer fotos i preparar ja el camp de futbol.

Avui pensava en l’escola, s’han acabat les Jornades Esportives del Balmes L'Hospitalet. Ells allà i jo aquí, tots per Okume i tots amb il·lusió. Intentem fer un món més just? Realment tractem d'ajudar la gent amb menys recursos, o el que volem és portar-nos alguna cosa positiva d’aquí? Jo crec que ambdues coses, una no treu l’altre. De fet, crec que és més fàcil arribar a la gent d’aquí  que tenen poc, que els europeus que "ho tenim tot".

Aconseguiré els meus propòsits? de moment, quan he dit que farien un dibuix pel Balmes L'Hospitalet, la seva il·lusió arribava a tots els racons de l’aula.

Eduard

Volando a África

20:37 de un día normal para casi todo el mundo menos para mí, ni para la gente que me acompaña en la vida, en este momento estoy todavía sobrevolando el atlántico dirección Malabo para llegar mañana a mi destino, la ciudad de Bata, donde se encuentra nuestra escuela Balmes-Bata.

Desde septiembre que íbamos detrás de este viaje y finalmente hemos podido ir, nunca es buen momento del todo para irse de nuestra tierra y llegar a un país diferente al nuestro, siempre hay cosas que te lo impiden pero... ¿qué hace que una persona normal como yo, maestro de una gran escuela con su esposa e hijos, coja la maleta, solo, para presentarse como Presidente de la Fundación Okume AZ en Guinea Ecuatorial?

Quizás lo resumiré con una anécdota: ayer, durante la mañana, fui a preparar cosas para llevarme al viaje y entregar a los niños de la escuela. Me dijeron que Venerando, Vicepresidente de la Fundación, ya lo había preparado y fui a ver. De repente, me lo encuentro encima de una maleta gigante intentando cerrarla, ya que la había llenado tanto que era imposible. Alguna persona verá la maleta llena de gorras, bolsos y calcetines, yo la vi llena de ilusiones. Ilusión en el viaje que yo iba a hacer, en todo el trabajo que voy a realizar y en el trabajo que realiza la Fundación. Ilusión y responsabilidad de ser la imagen de los socios y colaboradores de Okume, y de hacer bien toda la tarea que se me ha encomendado.

La Maleta no va sólo llena de gorras, sino de sueños y esperanzas con las que que yo la he ido llenando, pero no sólo mías sino de muchos de los socios y colaboradores que me han ayudado a preparar esta estancia, ya sea el propio Vene , Pedro, Jordi, Juana y tantos otros.

Muchos piensan que cuando vuelva, esa maleta estará vacía. Sinceramente, espero que no, que venga llena de cartas, papeles, dibujos, sueños de los chicos de Guinea para nuestros chicos del Jaume Balmes de L'Hospitalet. Y espero que, al igual que me ha pasado con esta maleta, aunque decían que pesaba 44 kg, yo, en realidad no lo he notado, no por la fuerza que no tengo, sino por la que tiene el proyecto. Por el camino siempre nos encontramos razones para dar pasos atrás, para no salir de nuestra zona de seguridad, hoy he salido, lo he dejado todo y lo hago porque el proyecto lo vale, porque la ilusión es grande y no sólo la mía sino la de todos los que me acompañan. Todos los socios, colaboradores, mi familia, mis amigos.

Espero ahora transmitir mi ilusión a todos los que leeréis este post, gracias al trabajo de Susi, Sonia y David puedo poner en marcha este escrito y puedo intentar llegar a vosotros, porque ya empiezo a llenar la maleta de vuelta con sueños e ilusiones de expresar todo aquello que aprenderé durante mi estancia.

Un abrazo desde el cielo de África.
Eduard 

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

20:37 d’un dia normal per a quasi tothom però no pas per mi, ni per la gent que m’acompanya a la vida, en aquest moment estic encara sobrevolant l’atlàntic direcció Malabo per arribar demà al meu destí, la ciutat de Bata, on es troba la nostra escola Balmes-Bata.

Des de setembre que anàvem darrera d’aquest viatge i finalment hem pogut anar, mai és bon moment del tot per marxar de la nostra terra i arribar a un país diferent al nostre, sempre hi ha coses que t’ho impedeixen però... què fa que una persona normal com jo, mestre d’una gran escola amb la seva dona i fills, agafi la maleta, tot sol, per presentar-se com a President de la Fundació Okume AZ  a Guinea Equatorial?

Potser ho resumiré amb una anècdota: ahir, durant el matí, vaig anar a preparar coses per emportar-me al viatge i lliurar als nens de l’escola. Em van dir que en Venerando, Vicepresident de la Fundació, ja ho havia preparat i el vaig anar a veure. De cop, me’l trobo a sobre d’una maleta gegant intentant tancar-la, ja que l'havia omplert tant que era impossible. Alguna persona veurà la maleta plena de gorres, bosses i mitjons, jo la vaig veure plena d’il·lusions. Il·lusió en el viatge que jo anava a fer, en tot el treball que vaig a realitzar i en la feina que fa la Fundació. Il·lusió i responsabilitat de ser la imatge dels socis i col·laboradors d’Okume, i de fer bé tota la tasca que se m’ha encomanat.

La Maleta no va només plena de gorres, sinó de somnis i esperances que jo he anat omplint, però no tan sols les meves sinó de molts dels socis i col·laboradors que m’han ajudat a preparar aquesta estada, ja sigui el propi Vene, en Pedro, en Jordi, la Juana i tants d’altres.

Molts pensen que quan torni, aquella maleta estarà buida. Sincerament, espero que no, que vingui plena de cartes, papers, dibuixos, somnis dels nois de Guinea pels nostres nois del Jaume Balmes de l’Hospitalet. I espero que, igual que m’ha passat amb aquesta maleta, malgrat deien que pesava  44 kg, jo, en realitat jo no he notat, no pas per la força que no tinc, sinó per la que té el projecte. Pel camí sempre ens trobem raons per donar passos enrere, per no sortir de la nostra zona de seguretat, avui he sortit, ho he deixat tot i ho faig perquè el projecte s’ho val, perquè la il·lusió és gran i no només la meva sinó de tots els que m’acompanyen. Tots els socis i col·laboradors, la meva família, els meus amics.

Espero ara transmetre la meva il·lusió a tots els que llegireu aquest post, gràcies a la feina de la Susi, Sonia i David puc ficar en marxa aquest escrit  i puc intentar arribar a vosaltres, perquè ja començo a omplir la maleta de tornada amb somnis i il·lusions d’expressar tot allò que aprendré durant la meva estada.

Una abraçada des del cel de l’Àfrica.
Eduard